PER UNA CORRECTA ARTICULACIÓ

Per produir un so o un fonema utilitzen diferents estructures bucofonatoròries com les cordes vocals, la faringe, la llengua, els llavis, les dents, les galtes,… i hem de tindre molta agilitat i precisió en els moviments que realitzem amb aquests.

Necessitem aquesta agilitat i precisió perquè hi ha molts fonemes semblants i que solament canvien en un aspecte que pot ser el punt d’articulació, el mode o la sonoritat, és a dir, que si intentem produir un so o fonema i ens equivoquem en algú d’ells produirem un altre per exemple si confonem el mode d’articulació podem dir /l/ quan volem dir una /r/, és a dir, la persona vol dir /pera/ i diu /pela/. També és molt freqüent que els xiquets confonan el punt d’articulació canviant fonemes com la /t/ i la /k/ volen dir /casa/ i diuen /tasa/. I en valencià és fàcil confondre la sonoritat de la essa sorda i la essa sonora.

Per a evitar confusions de pronúncia, hem de tindre en compte dues coses, per una banda una correcta discriminació auditiva, explicada anteriorment, i per l’altra una correcta realització de praxies bucofonatòries.

Alguns exemples de pràxies bucofonatòries són:

-               Llengua dirigida al nas i a terra, alternativament.

-               Xuplar-se els llavis per la dreta primer i després per l’esquerra.

-               Dirigir la llengua cap a l’orella dreta i esquera alternativament.

-               Posar morrets i després somriure.

-               Posar cara de peix.