Una altra manera
per practicar la essa sorda i la essa sonora és llegir un text, en aquest cas
es tracta d’una rondalla:
/s/- essa sorda
/z/- essa sonora
I QUEIXALETS TAMBÉ!
Això va anar i era
un cas que va pasar en la vila de
Penàguila. Un cas gros i esgarrifador,
per sert.
Cal dir-vos
de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intricades,
ombrienques i ensinglerades
muntanyes. De vora el poble, davalla una costera
vorejada d'oms gegantins i frondozos,
i al capdavall hi ha una font abundantísima, que trona pels
seus vint-i-tants
canonets de bronze. I el llavador, on
fan les dones la bugada. De dia,
hi ha grans rastres
de dones llavant; però les nits, d'ensà
que ve la tardor, soledat i misteri;
sols la remor de l'aigua
i l'udol del vent en els oms de la baixada.
— No aneu de nit a
llavar a la font! — aconsellen les
mares a les filles.
Perquè una volta,
quan era joveneta, una nit de dezembre que hi havia més
d'un pam de neu gelada i relliscoza, Toneta la de les
Alcoies no va creure sa mare i va voler
anar-hi a rentar una flasada i un llensol.
Eren les
deu de la nit; tot era fosc com la gola de
llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. En
arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig
de la fresa que feia el vent en les
branques despullades,
sentia gemegar un infant.
—Això és
un xiquet que plora per así! —va dir-se
tota estranyada.
—Eeeeeh, Eeeeeh! —s'oïa
en la fosca.
Sí
que plorava un criansó, i ben prop.
Davall a pleret entre
els oms. Se'l
va sentir a la vora.
—Eeeeh, eeeeh!
A l'esmortida claredat
d'un fanal d'oli penjat a mitjan costera, va entreveure,
a la soca d'un dels oms,
una cozeta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l'abandonat.
— Pobret, pobret! Quina mala ànima et
deu haver deixat per así? Si
asò encara no té un any, i tot solet
damunt la neu!
Ella es compadia de tot car
de l'infant , i ja pensava d'endur-se'l
a sa caza.
En això, seguint avall cap a
la font amb el xiquet en bras i la bugada en l'altre,
va arribar davall del fanal d'oli penjat a mitja costera,
i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins
la boqueta.
— Oh, si te dentetes!
—exclama admirada la fadrina.
— I queixalets
també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d'home granat, ronca i formidable. I
obrint una gran bocasa, li mostrà
dos queixals llargs
i grandots, mig corcats, corbats
com els d’un porc senglar. Així quedà,
amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls
diabòlics
plens
d'impudísia i de maldat.
— Aiii!
La xica, esborronada
i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure
en terra, i es sentí una gran
tamborinada. El xiquet havia dezaparegut, i en l'aire quedà una forta sentor
de socarrim.
Però Toneta era coratjoza —i dezobedient també!—. Resonaven
encara en les seues orelles com qui diu les paraules
de sa mare: "No vages
de nit a la font!" Però cà!...
Això que, malgrat l'encontre amb el
diabòlic criansó, va seguir la costera
avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d'oli enllumenava
el safareig. Ella s'hi va pozar a llavar de presa
de presa, tota temeroza, però dominant-se
la por.
I de sobte, sense
haver-la sentida arribar abans,
va veure al seu costat una dona
endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va pozar a plorar furiozament. Duia al cap
un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus
vestits eren vells i espentolats
i llavava en silensi, vinga, vinga, sense
girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de
reüll, anava perdent serenitat. Minuts
després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? No la coneixia
per la figura; semblava forastera.
—Escolte, bona dona—
digué Toneta sense poder estar-se'n.
La vellarda no va respondre,
com si no l'hagués oïda.
—Quin fred que fa aquesta
nit!— que va proseguir Toneta.
Res, la dona alta
acotava el cap i llavava tota furient.
—Escolte, escolte,
bona dona! Sap que m'ha pasat venint?
La dona alta tampoc no responia
a asò, vinga de fer sabonera
amb unes mans llargues
i sarmentozes!
Toneta tremolava cada volta més; els
seus peus,
damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia
una estranya suor que li corria
per tot el cos.
—Escolte, escolte—
cridava ja angunioza —He trobat un xiquet, un xiquet
lletgísim. No tenia encara un any i ja parlava... i
m'ha mostrat uns queixalots!...
La dona alta, per fi, es
va girar, i en la seua cara, tota d'osos,
la fadrina va veure uns ulls
horribles, com a brazes. Alezhores, li parlà
l'endolada amb una veu que gelava la sang:
—Són com aquests?—
preguntà.
I es quedà mirant-la amb
la boca esbarrellada, i li mostrava
dos queixalots llargs,
horrorozos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra
se li n'entràs en el pit, Toneta
va sentir una terrible gelor que la corglasava;
el vell fanal comensà a enfosquir-se-li,
i una tela negra ho va tapar tot.
Quan retornà, era a caza seua
gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara
tenia febre. Unes dones matineres
l'havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora del safareig
de la font.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada